Gràcies a la pluja (o memòria líquida)

Voleu saber un secret? 

Voleu saber un gran secret? 

Les gotes de pluja són lletres. 

No ho digueu a ningú però un dia que jo estava trist i plorava, la meva àvia em va explicar una bonica història per fer-me feliç. Em va confessar que cada gota de pluja amaga dins seu una lletra. I que quan aquestes gotes s’ajunten a terra no formen una bassa sinó una paraula. Si cada bassa és una paraula només cal que quan caminis -em deia- saltis de bassa a bassa i formaràs una frase. Tu seràs amo i senyor de les teves frases. Perquè només tu pots escriure la teva petita història. Vinga salta! –m’esperonava- no deixis que els altres et robin les paraules. I jo saltava, saltava com un boig. Estava xop. Però era feliç. 

Després, un cop a casa, mentre m’assecava em va dir: Pensa que les basses dels carrers i de les places que s’han anat evaporant al llarg de la història han ajudat a escriure la vida de tots i cadascun dels individus que han habitat aquest petit bocí de terra on som ara. Des que l’home és home. Des que un bon dia, fa milions i milions d’anys, un núvol trist va començar a plorar -com tu feies fa una estona- sobre l’empedrat. Però fou gràcies al seu plor alfabètic que la gent va poder expressar-se. Sí, som qui som gràcies a la memòria de l’aigua. Recorda-ho bé. 

Ara ja som més els qui compartim el secret de la meva àvia. Així que quan plogui no arrufeu el nas. Quan plogui heu de fer tot el contrari, mirar enlaire, al cel, i pensar amb joia que cada gota és una lletra que us pertany. I que vosaltres escriviu la història de la vostra vida i que sou, alhora, la memòria líquida dels qui no hi són. I tot és gràcies a la pluja! 

Què fa aquest sol insolent avui damunt la plaça?! Que plo-qui, que plo-gui, que plo-gui!!!! 

Llarga vida a l’aigua!

Text creat en motiu de Dies de Nodes,

Maig (2011)