Nodes de Gràcia: Sinergies i supervivència cultural

Practicar el bon art de l’art s’esdevé avui en dia gairebé una gesta. Independentment del resultat final i d’allò que pugui aportar a l’història de la creació contemporània, l’ofici d’artista és en aquests moments sinònim d’un posicionament gairebé polític. Una forma de reclamar l’impossible.

Més enllà dels grans esdeveniments corporatius, les fires multitudinàries i els projectes faraònics, la creació artística viu paral·litzada, quan no asfixiada. Manquen espais de creació, entorns de treball que garanteixin la producció artística i la seva oportuna difusió, i les eines pedagògiques per acostar aquests processos al públic en general són gairebé inexistents. En aquest context, l’única alternativa que es mostra viable i que registra una activitat més enllà de la vegetació és l’autogestió de projectes per part dels agents interessats, és a dir, els creadors. Val a dir que aquestes iniciatives tenen una implantació desigual, i que en molts casos apareixen com a idees peregrines d’un grup d’utòpics exploradors enmig del desert. És innegable que per treballar en aquesta direcció cal disposar d’un ecosistema més o menys fèrtil. Un teixit social, cultural i vivencial que resisteixi la desertització i que mantingui un procés evolutiu constant. I no ens enganyem, aquests oasis cada cop són més escassos.

Gràcia és un d’aquests rars exemplars d’ecosistema. Des de sempre, aquest barri ha estat un brou de cultiu en què han bullit en rara consonància projectes associatius, laboratoris d’experimentació artística, una escena subterrània de conspiradors culturals i una barreja social complexa però harmònica. No val a badar, però, creient que estem parlant de l’Arcàdia. La Vila de Gràcia també ha patit els efectes de la política cultural narcol·lèptica i del virus de l’uniformització i l’erosió dels trets identitaris. Molts entorns de creació i de difusió han desaparegut en el decurs dels anys, i els que encara sobreviuen ho fan esquivant tot tipus de pressions. Però malgrat tot, resulta un focus de resistència encara encomiable respecte la cultura global d’aparador. Sigui per la tradició del seu teixit o per les noves estratègies de supervivència que el context actual força a desplegar, els creadors artístics a Gràcia confien en la pràctica de la guerrilla:

escamots, cèl·lules d’intervenció, simbiosi i treball en xarxa. La pràctica foucaultiana de la micropolítica.

Nodes de Gràcia és un projecte que respon a aquesta pràctica. Des de fa ja un cert temps, algunes de les entitats gracienques amb més experiència i notorietat en el camp de la creació contemporània des dels més diversos àmbits –de les arts visuals a la creació sonora passant per les arts escèniques o els projectes transdisciplinars- hem apostat per establir un camp de treball conjunt allà on fins llavors només hi havia un grapat de sinèrgies i inquietuts comunes. Són L’Obrador de la Sala Beckett, Gràcia Territori Sonor, La Caldera, Experimentem amb l’Art, Saladestar i TragantDansa. I l’objectiu comú, promoure la creació, donar visibilitat a l’art emergent i crear possibilitats i infrastructures allà on no n’hi ha, partint de tres eixos de treball centrals: “creació, educació i difusió contemporànies”.

Certament, algunes d’aquestes entitats ja ofertaven des de feia alguns anys un programa conjunt de portes obertes que, en certa manera, seria l’embrió d’aquesta fòrmula d’intel·ligència i supervivència col·lectiva; al mateix temps, s’havien donat ja casos de col·laboració per a projectes puntuals (els Triangles d’Art cel·lebrats l’any 2001 i on hi participaren La Caldera, Gràcia Territori Sonor i Experimentem amb l’Art).

Però el projecte de Nodes de Gràcia va més enllà del camp de l’exhibició o de l’intervenció única i aposta també per la coproducció i en general per una línia de treball regular en xarxa que afecta tots els processos de la creació contemporània: la producció, la difusió i també (i molt important) l’educació.

Els nodes que formem aquest projecte som els altres històrics d’un territori que, com ja destacàvem, gaudeix d’un dens teixit associatiu i d’entitats. Aquests “altres” històrics desenvolupen una tasca de reconegut prestigi, amb una longevitat considerable i un elevat grau de professionalització. La nostra és una incidència inqüestionable, que queda palesa en l’efecte públic que tenen els festivals i certàmens que organitzen els diversos centres, així com els seus programes formatius, tallers i seminaris. I malgrat ser projectes consolidats, defugen els convencionalismes oficials i segueixen apostant per l’experimentació, tant pel que fa a les propostes artístiques a les que donen cobertura com a la seva pròpia forma d’entendre la gestió cultural. No institueixen un cos homogeni, sinó que promouen la singularitat dels elements que integren la proposta al mateix temps que llauren tots aquells espais intersticials on sigui possible establir algun tipus de cooperació. La metàfora dels “nodes” és aquí innegablement oportuna: cada entitat posseeix una singularitat pròpia, però aquesta singularitat es posa en connexió amb la d’altres nodes afins, amb l’objectiu de teixir una estructura sòlida però al mateix temps oberta.

No deixa de ser curiós (i esperançador) que, en un moment en què s’aposta per una noció aristocràtica i grandiloqüent de la cooperació cultural (no fa gaires dies es projectava un mastodòntic g-8 de la cultura capitanejat pel futur Centre Niemayer d’Avilés, l’Opera House de Sidney o el Pompidou de París, entre d’altres), la creació minoritària mostri aquest nivell d’entusiasme. I val a dir que, quan diem minoritària, no ens referim al seu impacte públic. Per bé que no resulta una iniciativa lligada a la cultura més mediàtica, Nodes de Gràcia garanteix aglutinar un teixit de consumidors d’art gens menyspreable; minoritari, aquí, ens remet a aquell concepte que emprava Gilles Deleuze quan parlava de la literatura –i per extensió, qualsevol pràctica artísticamenor:

aquella que opera en territoris poc visibles, amant de les intervencions culturals de microcirurgia i les estratègies dissipatives, i que en aquesta mateixa manera d’operar garanteix la pervivència del discurs cultural al mateix temps que el desestabilitza i l’obliga a transitar fora dels canals habituals. Davant d’iniciatives que podríem qualificar de decimonòniques (la de les grans empreses culturals aliant-se per establir “lobbys” de treball/influència), la que aquí es presenta és pròpia d’una perspectiva de futur: prioritzar els factors de singularitat, els espais-laboratori independents amb un alt grau d’intercomunicació i les propostes àgils i arriscades.

Cultura rizomàtica com a alternativa a la cultura paquidèrmica.

Nodes de Gràcia és una aposta aferrissada per aquest art “menor”: tant per la seva vinculació directa amb el camp més experimental –i per tant menys promogut- de la creació contemporània- com pel seu modus operandi. Algunes d’aquestes entitats, fins i tot –cas per exemple de Saladestar o Gràcia Territori Sonor- careixen d’un espai físic determinat i/o obert al públic, factor que posa de relleu la preeminència del treball intangible i simbiòtic d’aquesta xarxa, per bé que els resultats que se cerquen tenen sempre ambició de romandre.

D’un temps ençà el treball d’aquesta xarxa ha deixat d’estar tan sols en la fase de màquines i ha començat a fer-se visible. En casos com aquest, els règims de coproducció o coorganització són un dels vehicles que amb més rapidesa i solvència permet cristal·litzar la xarxa artística. Projectes com Summa Quadraphonica, que va permetre veure un espectacle conjunt de Gràcia Territori Sonor i La Caldera a La Pedrera en motiu del Dia Internacional de la Música (el dia 21 de juny del 2007), l’incorporació d’espais i entitats com Experimentem amb l’Art o l’Obrador de la Sala Beckett al circuit de programacions del Festival LEM o la circulació continuada d’artistes a esdeveniments de cada un dels centres en són una bona mostra. I en el decurs del mes de desembre del 2007 s’hauran celebrat les primeres jornades de portes obertes impulsades oficialment pel col·lectiu Nodes de Gràcia com a tal i al complert. Durant tres dies (del 14 al 16), la tasca de cada un d’aquests nodes s’haurà pogut veure in situ a través d’una programació que inclou tallers, espectacles específics, sessions pedagògiques, accions... I una setmana després, la capacitat sinergètica dels diversos llenguatges artístics i disciplines vers les que cada entitat está vinculada haurà quedat palesa en un espectacle de producció conjunta: NODEScartisRES (22 de desembre al Cafè del Centre Cívic de La Sedeta), un esdeveniment que veu de l’herència libèrrima i multívoca del happening i que posa en solfa diversos artistes, discursos i propostes, amb una evident voluntat de diluir fronteres i delimitacions; un acte autodefinit com a “activitat conjuntiva sense règim disciplinari”.

Més enllà d’aquesta vessant estètica i lúdica, Nodes de Gràcia té una insubornable faceta política que ens transporta a les reflexions amb què començàvem aquest text.

En un món on les institucions públiques i privades tinguessin cura dels fets diferencials i els ecosistemes culturals, on es disposés de suficients espais per a la divulgació de la creació contemporània, on els joves creadors emergents tinguessin al seu abast polítiques públiques de promoció i suport realment eficients i on el garbuix legal i administratiu no fos farcit de disposicions contradictòries que obren unes portes per tancar-ne unes altres, en un món perfecte, en definitiva, una iniciativa com aquesta no seria necessària. Però la política oficial d’aparador i de gran embalum es limita a cuidar la superfície, mentre que els conductes interns pels que circula l’hemoglobina cultural pateixen una progressiva narcosi. Aquest “quart regne” de la cultura (en una afortunada metàfora forjada per Victor Nubla, de Gràcia Territori Sonor, i Victor Lobo, d’Experimentem amb l’Art) viu a les encluses dels altres tres (l’administració pública, les entitats privades i les associacions no lucratives), en cobreix les mancances i deixadeses i vetlla per la vigència de les accions polítiques específiques. Òbviament, està en joc la seva pròpia supervivència com a espais i centres de creació –com molt bé sap l’Obrador de la Sala Beckett, en ple conflicte immobiliari amb una poderosa promotora. Però la seva raó de ser està en la possibilitat de que d’altres propostes existeixin, tinguin on expressar-se i siguin cabalment compreses. Aquí, l’aparador poc importa, i aquells tres dies de “portes obertes” no són més que un episodi d’oxigenació per descompromir el treball de tot un any de “portes endins”.

A l’actualitat, parlar de polítiques de proximitat, d’enfortiment del teixit i del territori i de cooperació i educació ha acabat resultant, per una qüestió d’acumulades inoperàncies a tots nivells, una mena de prosòdia innòcua, tan irrellevant com parlar del temps a l’ascensor. Per tant, Nodes de Gràcia es planteja una ambició inicial: donar a entendre que aquestes nocions no només són reals sinó que són aplicables i necessàries, i mostrar un camí sostenible per a dur-les a terme. Una experimentació viable.

Sebastià Jovani

Integrant de Gràcia Territori Sonor des del 2007 fins el 2012

Article publicat a la revista de la Fundació Nous Horitzons

(nº 187-188, 2008)