Des de La Caldera: memòries de la Gràcia-Ballada

A La Caldera, centre de creació de dansa i arts escèniques contemporànies, hi conviuen des del 1995 vuit artistes i és oberta a altres creadors, que se’ls acull en residència: d’espai, tècnica i/o de creació. És el lloc on equivocar-se, on trobar sinèrgies entre professionals, on poder mostrar al públic els processos de treball, on acostar la dansa a la gent, on contrastar els aprenentatges i inquietuds de tres generacions. Permet que durant més d’onze mil hores l’any la dansa estigui en la més viva cocció: tretze hores en funcionament al dia i onze hores de descans. 

La terrassa de La Caldera és un dels miradors de la vila. Hi hem reunit grups d’estudiants, de professionals locals i forans, els hi expliquem el barri i la dansa tot mirant les taulades i els patis graciencs. Gràcia és un barri històric, que es distingeix no solament per les seves festes tradicionals, i perquè ha estat la seu del teatre independent amb tota la família del Teatre Lliure al capdavant, sinó perquè també és un centre actiu de la dansa. 

Gràcia és, doncs també, l’espai urbà on va néixer i es desenvolupà la dansa contemporània catalana, pionera en aquest gènere en tot l’Estat. Ramon Solé, va ser una de les figures claus a introduir els nous llenguatges de  dansa, s’instal·là al barri a la dècada del setanta. Reuní professionals que arribaren de tot el món amb la inquietud d’ensenyar la dansa moderna i contemporània. La seva escola va ser com una gran companyia on s’hi generà formació i espectacle, a través de cursos, classes i de muntatges coreogràfics que mostrava en espais de la ciutat com el Saló Diana, el Saló del Tinell o les Reials Drassanes. Una de les ballarines que es forma i creix amb Solé és Sílvia Munt, coneguda després com la Colometa de la Plaça del Diamant.

Ramon Solé que ens va deixar fa deu anys,  ha estat bon referent: mestre, artista que s’autogestionà. Un model que seguiran, fins el dia d’avui, la majoria dels artistes. En el nostre país, per poder coreografiar encara ara, l’alternativa és fer-se empresari.

En les primeres  èpoques de la dansa contemporània, els setanta, encara no hi havia pràcticament subvencions. Érem tot just a les baceroles de la democràcia. La gestió cultural no s’havia formalitzat, no facturàvem: actuàvem, cobràvem en negre i ens repartíem els guanys. Aquí s’acabava la comptabilitat. Els teatres eren privats i encara no eren competència dels ajuntaments. Arribàvem a un teatre, netejàvem l’escenari: l’espai sagrat, el lloc del ritual. Improvisàvem uns camerinos, muntàvem i desmuntàvem, carregàvem les escenografies, el vestuari i les llums i tornàvem a casa. Res era administrativament, ni tècnicament del tot ordenat, però hi havia creació i, sobretot, necessitat de dansa.

L’any 1979 és extraordinari perquè es creen diversos grups de dansa, entre els quals hi ha Heura, amb seu al districte, al carrer Domènech; al mateix espai on actualment treballa la companyia Gelabert-Azzopardi, i al mateix edifici on tindrà un local el Ballet Contemporani de Barcelona. Aquell mateix any, al carrer gran de Gràcia, neix, per provocació de Ramon Solé, Dansa 79, l’única revista especialitzada de tot l’Estat que documenta l’actualitat d’aquells anys, codirigida per  Carme del Val, Montse G. Otzet, i per mi mateixa .

El 1981 s’obre La Fàbrica, una iniciativa conduïda per Norma Axenfeld i Toni Gelabert. Un espai de formació i trobada de professionals. Per primera vegada hi ha un lloc on mostrar els treballs en “vista preliminar”. Allà hi veurem les primeres peces d’artistes que després seran representatius del sector: Danat Dansa amb Sabine Dahrendorf i Alfonso Ordóñez, Ramón Oller, Sol Picó, Lipi Hernández, Marga Guergué, Núria Olivé, Francesc Bravo i Francisco Lloberas, entre altres.

En els anys vuitanta creix i es personalitza la dansa catalana. Ens sentim europeus, viatgem molt sovint, ens vénen a veure, sortim a aprendre i a mostrar les nostres propostes. Catalunya crea una dansa molt particular, conseqüència d’uns intèrprets-coreògrafs amb un llenguatge molt personal, és una de les seves riqueses. Tenim identitat internacional i a la vegada amb personalitats artístiques molt diferents. 

Alguns dels artistes de La Caldera formen part d’aquella primera generació, la dels vuitanta: disciplinada, treballadora i constant. Són autodidactes i molt independents. La idiosincràsia heretada de la pròpia dansa, per una banda i l’excés de rols a assumir (ballarí, coreògraf, productor, empresari) els condiciona a ser solitaris. Però una segona generació, la dècada dels noranta, també forta amb la seves creences, aconseguirà tenir alguna cosa en comú. 

La Caldera, és model d’un projecte compartit. Te quatre sales petits escenaris amb llum natural i vistes al barri. Un edifici a repartir entre vuit artistes (Montse Colomé, Lipi Hernández, Alexis Eupierre, Carles Mallol-Inés Boza, Toni Mira, Álvaro de la Peña, Carles Salas i Sol Picó). Es multipliquen a través dels seus equips de: ballarins, tècnics, escenògrafs, dramaturgs i productors. Per La Caldera hi circulen un centenar de persones cada dia!

Sumen generacions, tècniques i diversitat. La Caldera també es preocupa per interessar a la gent jove, pels quals ja és una referència. Ells, els joves, formen part d’un mapa sense fronteres, han estat educats per fer circular la comunicació i el treball en xarxa. A les portes de poder crear una plataforma de producció compartida per continuar creixent i poder acollir les noves generacions, a La Caldera treballa per consolidar-se com a centre de creació a Gràcia mateix, tot esperant sobreviure a l’amenaça de l’especulació immobiliària. Continuar amb aquest projecte, és doncs, una responsabilitat.

Des dels setanta Gràcia aplega el caràcter emprenedor que distingeix als creadors catalans, ells volen ballar i busquen l’espai on fer-ho. El barri gracienc tenia locals grans: antigues fàbriques, magatzems, sales amb metres quadrats i sense el perill de topar amb una columna al mig. És ideal, perquè s’hi pot treballar! Quan se surt de la feina, s’hi pot fer la cervesa, el cafè i petar la xerrada en una de les places. 

Es un barri inspirador, innovador amb vida al carrer i simultàniament amb múltiples racons secrets, on es generen iniciatives que s’arrelen al territori. La vila de Gràcia és puntal per la història de la dansa contemporània: un bon escenari per ballar i on cercar noves experiències i llenguatges artístics. 

Beatriu Daniel va dirigir la gestió de La Caldera del 2005 al 2011

Barcelona, 17 de febrer de 2008

Publicat a l’Assaig de Teatre, Dansa a Catalunya. Setembre 2008/nº 66,67.Universitat de Barcelona.